La Cova de Cal Sant
On Any 1936 la guerra havia esclatat, familiars coneguts i altres gent, pujaven a la Serra per amagar-se i guarir-se de les bombes; on la Serra de la Llacuna s’endinsa en el terme de Pontons, es troba Cal Sant.
En aquesta masia i vaig néixer i viure juntament amb els meus pares, Joan Bargalló Saumell i Alberta Segura Roméu, quant van tenir lloc els fets que esmeno a continuació, devia tenir uns quinze anys.
Amb el fi de buscar amagatalls pels refugiats, (molts d'ell havien sigut demanats a files), els pagesos del entorn van pensar en la cova del Pígo, que estava al darrera de Cal Sant, enmig de un bosc espès, (la cova del Pígo rebia aquest nom per què es deia que un tal Pígo s'hi havia amagat, quant lo de la guerra del Carlins).
Els refugiats amb la ajuda de la gent de la contrada van trobar i ocupar la cova del Pígo, (aquesta te una entrada bastant ample i un llarg corredor, que en aquell temps era ple de rats penats), mes com els emboscats necessitaven mes espai, aleshores van estar buscar totes les coves i abrics del entorn, las de les parets rocoses de sobre Can Poc, i fins i tot algunes de la vall d'Ancosa.
Aleshores va ser quant el Joan (el meu pare), va recordar que temps en rera havia llençat una guineu amb un forat a terra, aquest forat era com un avenç en mig de boixos i pins, per el que es mol difícil de trobar i si algú talla un arbre i tapa el forat, ja es del tot impossible. La cova està situada en el penen de la muntanya, sortint de Cal Sant es troba a mig camí del cim del puig Castellar, en la actualitat esta catalogada, i es coneguda com cova de Cal Sant.
Vaig ser el primer en baixar; endins havia una petita sala, que continuava i mes baix i enmig de un bosc de estalactites i havia una munt de pedres o runa que feia, inservible una segona sala, que va resultar ser la més gran.
Durant alguns dies els emboscats van dormir a la primera sala, mes la manca d'espai, es van decidí engrandir-la, trencant las estalactites i fen lloc; el meu cusi Jaume Segura Marimón, picant al monticle que s'alçava en el mig de la segona sala, li va sortí el cap d'un esquelet, i aleshores van plegar.
En els dies successius, als refugiats les feia cosa el dormi allí, mes les necessitats obliguen i mes tard ells mateixos, van engrandir la segona sala treien els ossos del mort i demés objectes com pedres i estalactites que van llença muntanya a baix; els que dormien a la cambra del fondo deien que pel forat per on continua la cova corria el aire, i per la nit sentien sorolls.
Amb el temps van fer llits amb fustes, on van dormir a prop de vint persones en total, ja que la cova es més aviat petita, això en el transcurs dels tres anys que va durar la guerra.
El esquelet trobat corresponia a un home prehistòric, el cap per sobre el cos, (de aquí el munt de pedres), les tíbies i peronés en direcció contraries als fèmurs, lo que fa suposa o be que estava agenollat o be assegut amb les cames creuades; al costat seu hi havia una olla de fang, sense anses però amb ralles e incisions, també i havia armes de sílex i altres objectes, com raspadors, destrals, i arades polides, i en os, agulles, botons foradats i el bou.
(Cal la possibilitat que el mort fou enterrat assegut a terra amb el cos dret, de tal manera, que l’haurien amuntegat les pedres per tal d’aguantar-li la esquena i el cap).
Acabada la guerra, assabentat per la troballa va pujar un fabricant de cava de Guardiola del Penedès anomenat Baques, que era aficionat a la arqueologia, durant mesos va pujar els fins de setmana, (amb una motocicleta), a Cal Sant, de allí pujàvem fins la cova on va garbella la terra de dintre i els voltants, reunides les troballes, el Baques i jo vam portar els objectes recuperats al museu de Vilafranca del Penedès, aquestes troballes van ser esposats a les vitrines al principi els anys quaranta,( al costat del crani, estava un tros del olla, amb un escrit on s'esmenava la cova de Cal Sant).
Entre les troballes estaven el cap del mort, (el front estava com partit amb una ralla zic-zac), altres ossos, trossos d'olla, destrals puntes de fletxa i demés eines de sílex, agulles i botons foradats d'os.
Entre Cal Sant i La Pollina i ha un dolmen, per lo que es freqüent, que per costats de Cal Sant, se hagin trobat destrals de sílex o paternal, algunes curtes, i altres llargues i polides, (els pagesos les anomenaven pedres de llamp), i fins i tot algun os petrificat, (ni a un que esta trencat de tal manera, que sembla un bou, i te la mida de un puny).
En aquesta masia i vaig néixer i viure juntament amb els meus pares, Joan Bargalló Saumell i Alberta Segura Roméu, quant van tenir lloc els fets que esmeno a continuació, devia tenir uns quinze anys.
Amb el fi de buscar amagatalls pels refugiats, (molts d'ell havien sigut demanats a files), els pagesos del entorn van pensar en la cova del Pígo, que estava al darrera de Cal Sant, enmig de un bosc espès, (la cova del Pígo rebia aquest nom per què es deia que un tal Pígo s'hi havia amagat, quant lo de la guerra del Carlins).
Els refugiats amb la ajuda de la gent de la contrada van trobar i ocupar la cova del Pígo, (aquesta te una entrada bastant ample i un llarg corredor, que en aquell temps era ple de rats penats), mes com els emboscats necessitaven mes espai, aleshores van estar buscar totes les coves i abrics del entorn, las de les parets rocoses de sobre Can Poc, i fins i tot algunes de la vall d'Ancosa.
Aleshores va ser quant el Joan (el meu pare), va recordar que temps en rera havia llençat una guineu amb un forat a terra, aquest forat era com un avenç en mig de boixos i pins, per el que es mol difícil de trobar i si algú talla un arbre i tapa el forat, ja es del tot impossible. La cova està situada en el penen de la muntanya, sortint de Cal Sant es troba a mig camí del cim del puig Castellar, en la actualitat esta catalogada, i es coneguda com cova de Cal Sant.
Vaig ser el primer en baixar; endins havia una petita sala, que continuava i mes baix i enmig de un bosc de estalactites i havia una munt de pedres o runa que feia, inservible una segona sala, que va resultar ser la més gran.
Durant alguns dies els emboscats van dormir a la primera sala, mes la manca d'espai, es van decidí engrandir-la, trencant las estalactites i fen lloc; el meu cusi Jaume Segura Marimón, picant al monticle que s'alçava en el mig de la segona sala, li va sortí el cap d'un esquelet, i aleshores van plegar.
En els dies successius, als refugiats les feia cosa el dormi allí, mes les necessitats obliguen i mes tard ells mateixos, van engrandir la segona sala treien els ossos del mort i demés objectes com pedres i estalactites que van llença muntanya a baix; els que dormien a la cambra del fondo deien que pel forat per on continua la cova corria el aire, i per la nit sentien sorolls.
Amb el temps van fer llits amb fustes, on van dormir a prop de vint persones en total, ja que la cova es més aviat petita, això en el transcurs dels tres anys que va durar la guerra.
El esquelet trobat corresponia a un home prehistòric, el cap per sobre el cos, (de aquí el munt de pedres), les tíbies i peronés en direcció contraries als fèmurs, lo que fa suposa o be que estava agenollat o be assegut amb les cames creuades; al costat seu hi havia una olla de fang, sense anses però amb ralles e incisions, també i havia armes de sílex i altres objectes, com raspadors, destrals, i arades polides, i en os, agulles, botons foradats i el bou.
(Cal la possibilitat que el mort fou enterrat assegut a terra amb el cos dret, de tal manera, que l’haurien amuntegat les pedres per tal d’aguantar-li la esquena i el cap).
Acabada la guerra, assabentat per la troballa va pujar un fabricant de cava de Guardiola del Penedès anomenat Baques, que era aficionat a la arqueologia, durant mesos va pujar els fins de setmana, (amb una motocicleta), a Cal Sant, de allí pujàvem fins la cova on va garbella la terra de dintre i els voltants, reunides les troballes, el Baques i jo vam portar els objectes recuperats al museu de Vilafranca del Penedès, aquestes troballes van ser esposats a les vitrines al principi els anys quaranta,( al costat del crani, estava un tros del olla, amb un escrit on s'esmenava la cova de Cal Sant).
Entre les troballes estaven el cap del mort, (el front estava com partit amb una ralla zic-zac), altres ossos, trossos d'olla, destrals puntes de fletxa i demés eines de sílex, agulles i botons foradats d'os.
Entre Cal Sant i La Pollina i ha un dolmen, per lo que es freqüent, que per costats de Cal Sant, se hagin trobat destrals de sílex o paternal, algunes curtes, i altres llargues i polides, (els pagesos les anomenaven pedres de llamp), i fins i tot algun os petrificat, (ni a un que esta trencat de tal manera, que sembla un bou, i te la mida de un puny).
Josep Bargalló Segura
